Plan empresarial en prevención de la independencia de Catalunya


Impresionante 1ª página de un plan empresarial de adaptación a la independencia de Catalunya.plan de independencia

Advertisements

Leave a comment

IMPRESIONANTE Traducción de un artículo publicado el jueves 6 de Septiembre 2012 en varios periódicos económicos alemanes.


Traducción de un artículo publicado el jueves 6/9/2012 en varios periódicos económicos alemanes, por su corresponsal en España:

Hoy, 6 de septiembre, se encuentran en Madrid los gobiernos de Alemania y España, acompañados de un nutrido grupo de empresarios, y donde seguro hablarán sobre las condiciones para poder otorgar más ayudas financieras a España o a su sistema bancario. En los dos lados se ha elevado el tono en los últimos meses y es con gran expectación que España espera ahora la decisión que va a tomar el Tribunal Constitucional alemán, que esa sí es crucial, el día 12, sobre la conformidad o no del rescate europeo y las obligaciones derivadas para los alemanes.

En Alemania crece la critica contra la supuesta “mentalidad de fiesta” de los españoles; en España los medios cada vez son más negativos con la supuesta dureza de la canciller Merkel. Pensamos que la situación es mucho más compleja de lo que presentan ambos gobiernos y la mayoría de los medios. España no es Grecia, pero España puede ser un paciente crónico si Alemania, junto con Europa, no contribuye a solucionar sus verdaderos problemas. España no debería recibir más dinero sin que se cambie a fondo el sistema político y económico, hoy en manos de una oligarquía política aliada con la oligarquía económica y financiera, y sin que se aumente la participación ciudadana real en las decisiones políticas.

Para no perpetuar la crisis y endeudar a los españoles durante generaciones, el Gobierno español debe reformar a fondo la administración de las comunidades autónomas y los ayuntamientos, en su mayoría en bancarrota y completamente fuera de control, sometiendo a referéndum el modelo de Estado. Este tema es la clave del futuro de España, porque las regiones, ayuntamientos y diputaciones son los responsables de los dos tercios del gasto público – 234.000 millones frente a 118.000 el Estado en 2011-, excluyendo la Seguridad Social -23.000 millones-, y este gasto se realiza en condiciones de descontrol, despilfarro y corrupción totalmente inaceptables.

Las razones verdaderas de la crisis del país, en consonancia con lo dicho, nada tienen que ver con salarios demasiado altos -un 60 % de la población ocupada gana menos de 1.000 euros/mes-, pensiones demasiado altas -la pensión media es de 785 euros, el 63% de la media de la UE-15- o pocas horas de trabajo, como se ha trasmitido a veces desde Alemania. A España tampoco le falta talento, ni capacidad empresarial ni creatividad. Tiene grandes pensadores, creativos, ingenieros, médicos excelentes y gestores de primer nivel. La razón de la enfermedad de España es un modelo de Estado inviable, fuente de todo nepotismo y de toda corrupción, impuesto por una oligarquía de partidos en connivencia con las oligarquías financiera y económica, y con el poder judicial y los organismos de control a su servicio. En España no existe separación de poderes, ni independencia del poder judicial, ni los diputados representan a los ciudadanos, solo a los partidos que los ponen en una lista. Todo esto lleva también a una economía sumergida que llega al 20% del PIB y que frena la competencia, la eficacia y el desarrollo del país. Además, detrae recursos con los que podrían financiarse educación y sanidad. Las ayudas para España, igual que para otros posible candidatos de rescates, no deben ir a bancos ya casi en bancarrota y fuertemente politizados.

En la CAM, el Gobierno ha comprometido 16.000 millones de dinero público en lugar de cerrarla; en Bankia, 23.000, y el Ejecutivo acaba de darle 5.000 millones urgentemente para cubrir pérdidas en vez de cerrarla, y además de forma tan extraña que despierta todo tipo de recelos. ¿Por qué se ha utilizado el dinero de los españoles (FROB) en vez de esperar los fondos de la UE? Es lícito suponer que la razón es la siguiente: los bancos no quieren que la UE investigue sus cuentas. Control estricto y duras condiciones.

Ya el caso de Grecia ha demostrado que las ayudas europeas tienen que estar vinculadas a un control estricto y condiciones duras. Esas condiciones no pueden solamente representar recortes sociales o subidas brutales de impuestos, como hace ahora el Gobierno de Mariano Rajoy con la excusa de Europa . Se tiene que cambiar más en España que cortar gasto social, que de todos modos es mucho más bajo que en Alemania, y hay otros gastos infinitamente más relevantes que se pueden eliminar. Además, los casos de corrupción resultan tan escandalosos, incluso en el propio Gobierno, que uno solo puede llegar a una conclusión: el dinero de Europa no puede ser manejado por personas tan increíblemente venales.

La pasada semana el ministro de Industria Soria -imputado también por corrupción urbanística en Canarias- acusó al ministro de Hacienda en el Consejo de Ministros de favorecer descaradamente a la empresa líder de renovables, Abengoa, de la que había sido asesor, en la nueva regulación de estas energías, que reciben más de 7.000 millones de euros de subvenciones anualmente. Y Rajoy, al que entregó una carta probatoria, ni dijo ni hizo absolutamente nada. No puede permitirse por más tiempo este nivel de corrupción, y menos aún a 17 regiones funcionando como estados independientes, con todos los organismos multiplicados por 17, desde 17 servicios meteorológicos a 17 defensores del pueblo, con 200 embajadas, 50 canales de TV regionales en pérdida, 30.000 coches oficiales o 4.000 empresas públicas que emplean a 520.000 personas, creadas específicamente para ocultar deuda y colocar a familiares y amigos sin control ni fiscalización alguna.

En conjunto, unos 120.000 millones, equivalentes al 11,4% del PIB, se despilfarran anualmente en un sistema de nepotismo, corrupción y falta de transparencia. I con esto se tiene que acabar, entre otras cosas, porque ya no hay dinero. Los últimos datos de las cuentas públicas conocidos la pasada semana son escalofriantes. El déficit del Estado a julio ascendió al 4,62% del PIB, frente a un déficit del 3,5% comprometido con la UE para todo el año (del 6,3% incluyendo regiones y ayuntamientos). Pero lo realmente inaudito es que España está gastando el doble de lo que ingresa. 101.000 millones de gasto a julio frente a 52.000 millones de ingresos, y precisamente para poder financiar el despilfarro de regiones y ayuntamientos, que no están en absoluto comprometidos con la consolidación fiscal.

El tema del déficit público es algo que roza la ciencia ficción, y que ilustra perfectamente la credibilidad de los dos últimos gobiernos de España. En noviembre de 2011, el Gobierno dijo que el déficit público era del 6% del PIB; a finales de diciembre, el nuevo Gobierno dijo que le habían engañado y que el déficit era superior al 8%, y que se tomaba tres meses para calcularlo con toda precisión. A finales de marzo, se dijo que definitivamente era del 8,5%, y ésta fue la cifra que se envió a Bruselas. Dos semanas después, la Comunidad de Madrid dijo que sus cifras eran erróneas y el Ayuntamiento de la capital igual… el déficit era ya del 8,7%.

Sin embargo, la semana pasada el INE dijo que el PIB de 2011 estaba sobrevalorado y, con la nueva cifra, el déficit era del 9,1%; dos días después, Valencia dijo que su déficit era de 3.000 millones más; o sea, que estamos en el 9,4% y las otras 15 CCAA y 8.120 ayuntamientos aún no han corregido sus cifras de 2011. Lo único que sabemos es que están todas infravaloradas. El déficit real de 2011 puede estar por encima del 11%, y en 2012 se esta gastando el doble de lo que se ingresa. Como dice el Gobierno de Rajoy, “estamos en la senda de convergencia”. Y es verdad… de convergencia hacia Grecia.

Claramente, la joven democracia española tiene todavía muchos déficits de representatividad y de democracia que deberían interesar a la canciller Merkel y también a Europa, si queremos evitar una Grecia multiplicada por cinco y salvar el euro. Esto es lo que ha hecho posible el despilfarro masivo de las ayudas europeas, con una asignación disparatada de las mismas, a pesar de que estas ayudas han supuesto una cifra mayor que la del Plan Marshall para toda Europa.

Es frustrante que a causa de este sistema oligárquico nepotista y corrupto se destroce talento y creatividad y que ahora muchos jóvenes se vean forzados a trabajar fuera, muchos en Alemania. Esa situación nos ha llevado a una distribución de riqueza que es de las más injustas de la OECD. La antaño fuerte clase media española está siendo literalmente aniquilada. Resumiendo: no es una falta de voluntad de trabajo, como se piensa tal vez en algunos países del norte de Europa, lo que hace que España sufra la peor crisis económica de su Historia. Es un sistema corrupto e ineficiente. La crítica del Gobierno alemán y sus condiciones para un rescate de España se deberían concentrar en la solución de esos problemas. En caso contrario, solo conseguirán que una casta política incompetente y corrupta arruine a la nación para varias generaciones.

*Stefanie Claudia Müller es corresponsal alemana en Madrid y economista;

1 Comment

Vull separar-me!


Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m’havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com un company antipàtic que em maltracta i m’explota. No em sap greu recordar que t’he estimat i que m’he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m’has tingut sempre com una propietat. T’he servit i has presumit de mi. M’has dit alguns cops que m’estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.

Encara hi ha coses que m’agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho.  Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu.  Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem. Per a tu, la manera d’arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n’adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d’acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t’hauré de passar una pensió.

Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t’he demostrat sempre.

Que absurd!

Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t’has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t’has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t’agrada que s’atribueix la mare de l’últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t’ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!

 

 

Adéu, Espanya!

Leave a comment

Sala Martin desmunta els arguments del NO


Els marits possessius tendeixen a reaccionar predictiblement quan la seva esposa els anuncia que es divorcia: primer posen cara de sorpresa, després neguen els fets, tot seguit amenacen amb no signar els papers i, finalment, intenten fer-li creure que la separació l’enfonsarà econòmicament a ella ja que, sense ell, la dona no és res.

Després de la massiva manifestació de l’11 de Setembre on una part important dels catalans va expressar el seu desig de demanar el divorci d’Espanya, la reacció de la maquinària espanyola està seguint el guió predictible dels marits possessius.

Primer, la sorpresa. El silenci inicial i el boicot dels polítics espanyols a la conferència que el president Artur Mas va fer a Madrid demostra que els va agafar amb el pas canviat. Mas va argumentar que els catalans els hem intentat explicar durant 30 anys que no estàvem còmodes i les respostes han estat la negativa, el menyspreu, la indiferència i l’insult. I ara posen cara de sorpresa!

Després del desconcert inicial, la negació. Primer diuen que no hi havia tants manifestants perquè els 6 milions de catalans que no es van manifestar (entre els que hi sóc jo) tots són espanyolistes. Després explicaran que els que hi van anar, ho van fer enganyats per un pèrfid aparell propagandístic nazionalista (i ressaltaran la z) que intenta desviar l’atenció de la crisi. Diran que el dèficit és mentida, que el dèficit de Madrid i Balears és superior al català, i que no només Catalunya no està maltractada sinó que és deslleial ja que està demanant uns 5.000 milions al fons de rescat espanyol. El què no explicaran, però, és que aquests 5.000 milions que Espanya li prestarà (i no pas regalarà) a Catalunya queden petits al costat dels 300.000 milions d’euros que Catalunya ha regalat (i no pas prestat) a Espanya durant els darrers 30 anys. I no hauran entès res.

Aleshores passaran a la justificació: tot el què han fet ho han fet perquè Catalunya és Espanya i hi ha una constitució! Les escoles catalanes han d’ensenyar en espanyol (i no pas en suec) perquè Catalunya és Espanya i la constitució diu que a Espanya els nens tenen dret a ser ensenyats en Espanyol. I és veritat. Però clar, si el que volem no ho podem tenir perquè formem part d’Espanya, només hi ha una solució, no?

El següent pas serà negar-se a concedir la separació. Però com que en una democràcia és molt difícil negar-se a acceptar la voluntat de la majoria, diran que al referèndum haurien de votar tots els espanyols! I és que hi ha qui pensa que Catalunya i els catalans som propietat d’Espanya i que, per tant, la decisió l’han de prendre tots els espanyols. En països on les dones són propietat dels homes, elles no es poden separar sense l’aprovació dels marits. Però en els països lliures, democràtics i moderns, la dona que vol el divorci no necessita l’aprovació de ningú. Per tant, tal com va dir el seleccionador Vicente Del Bosque, el futur de Catalunya està en mans dels catalans. I si els catalans volem la independència de forma majoritària (i encara està per veure si aquesta majoria existeix a les urnes), la tindrem. Digui el què digui la constitució Espanyola. Digui el que digui la gent d’Alcorcón.

I finalment, vindrà la batalla psicològica: intentaran fer-nos veure que nosaltres, sense ells, no valem res. Intentaran explicar que tot el que tenim és gràcies a Espanya, la seva marca, la seva immaculada reputació internacional i la seva extraordinària generositat. Ens diran que el nostre principal mercat és Espanya i que si ells no compren cava, les nostres empreses s’arruinaran. Ens diran que si marxem, ens faran fora de l’Euro i de la UE i que impediran que mai no siguem europeus. I que sense ells i sense Europa serem més pobres que Xipre (per cert, l’il.luminat que va dir això hauria de saber que el PIB per càpita de Xipre és un 81% més elevat que el d’Extremadura!)

Ens diran que haurem d’assumir la part proporcional del deute de l’estat Espanyol (80% del PIB) i que, sumat al 20% que ja té la Generalitat, tindrem un deute insostenible del 100% del PIB. Diran que fora d’Espanya, Catalunya mai no tindrà finançament (ignorant que Catalunya no té finançament ara tot i que ara està dins d’Espanya). I que el deute de la Generalitat és bo escombraria i que, per tant, si Catalunya fos independent, encara ho seria més.

I tot això serà només per fer-nos entrar por al cos. Els suposats estudis que estimaran “amb precisió” que el PIB català caurà en un 10%, 30% o 60% seran tots una monumental farsa. Cap d’aquests estudis tindrà cap credibilitat perquè sense saber com serà el procés, si hi haurà boicots, en quines condicions quedarem dins d’Europa, on anirà a parar la part que els catalans hem dipositat al FMI o al BCE, etc és impossible saber quins seran els costos i els beneficis. És veritat que nosaltres tenim cava i que ells ens poden boicotejar. Però ells tenen Rioja i nosaltres ens hi podem tornar. Amenaçar amb la sortida de l’euro o la UE quan no hi ha cap llei que ho digui és una amenaça que no té cap credibilitat. I quan Espanya diu que els seus socis i amics ens faran fora d’Europa, està anant un farol: Espanya no té ni els amics ni el suport internacional del què es vanagloria. I si no, que recordin que quan Argentina va expropiar Repsol tot violant les lleis internacionals, Europa no va moure ni un dit per defensar Espanya i el govern de Rajoy es va quedar sol.

I els que diuen que haurem d’assumir la proporció del deute espanyol que recordin que aquest deute l’ha signat el govern espanyol i es ell qui l’ha de tornar. El que és segur és que si som part d’Espanya, aleshores sí que som corresponsables del deute del govern espanyol. Si no ho som, aleshores ja ho veurem. Si ens volen passar la factura pel 16% del total corresponent a la població de Catalunya a nosaltres, que truquin a l’ambaixada catalana i, si el divorci és amistós, en parlarem. Parlarem del deute, i de la proporció de diners que el Banco de Espanya té dipositats al BCE i de l’or que Espanya té al Fons Monetari Internacional, i d’AENA i altres empreses públiques espanyoles, i de l’hipòdromo de la Zarzuela i de tot el que faci falta. I si no és amistós i parlen de boicots, amenaces i d’expulsions d’Europa, aleshores es menjaran el deute amb patates perquè l’únic responsable del deute és el govern d’Espanya.

Resumint, després de la manifestació del dia 11, comença una batalla mediàtica i política que intentarà ficar-nos la por al cos. Es diran mentides i s’exagerarà. I se’ns insultarà i menystindrà. Ara bé, quan més virulenta sigui la campanya, quan menys intel.ligents i més testiculars siguin els arguments, quan més ens insultin i quan més ens denigrin, més quedarà palesa la seva desesperació.

La nostra reacció davant dels insults i les campanyes de la por ha de ser la serenor, la generositat i la fermesa.

Serenor perquè, per més que bramin, la riquesa de les nacions no la determinen els veïns. La nostra riquesa dependrà de la nostra competitivitat, del nostre sistema educatiu, de la nostra intel·ligència, de la nostra capacitat de fer coses ben fetes i de les nostres ganes de llevar-nos ben d’hora ben d’hora.

Generositat, perquè a tothom ha de tenir ben clar que a Catalunya serà ben tractat, pensi el que pensi, parli la llengua que parli i s’hagi posicionat com s’hagi posicionat en el passat. Catalunya serà un país de llibertats on no hi haurà llistes negres o persecucions i on tots els ciutadans (i emfatizo la paraula ciutadans) i totes les llengües seran respectats.

I finalment, fermesa. De la mateixa manera que serem generosos, serem ferms i defensarem amb il·lusió, arguments i vots, el nostre dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

Leave a comment

“Temo el día en que la tecnología sobrepase nuestra humanidad” Albert Einstein


Gracias a Dios pertenezco a otra generación.

Leave a comment

No hace falta decir nada mas


chiste cataluña

Leave a comment